EL DOGMA PALESTÍ

EL MONOGRÀFIC

Contràriament al que la majoria de persones pensen, el conflicte palestí no neix arrel de la 2a Guerra Mundial, davant la diàspora jueva de l’Europa occidental, a causa del genocidi de l’Alemanya nazi.
A finals del segle XIX neix la necessitat per part de la comunitat jueva mundial- sobre tot l’Europea -, de la creació d’una pàtria pròpia, un estat, un territori on poder desenvolupar-se plena i lliurement. És aquí on neix el terme de sionisme, un model polític i econòmic basat en el capitalisme, creat per uns quants ideòlegs jueus.
De bon començament, el principal estat col·laborador de la causa jueva va ser la Gran Bretanya. En aquells temps, Palestina pertanyia a l’Imperi Otomà (Turquia), però no trigaria gaire a convertir-se en colònia anglesa. Palestina era, i és, un enclau econòmic molt important en el món colonialista-imperialista. Amb la creació d’un estat no àrab poderós econòmica i militarment, es creava un decisiu aliat alhora de controlar el món àrab, en ple desenvolupament i on es troben gairebé totes les reserves de petroli i gas natural. Un lloc proper al canal de Suez, principal via de comerç amb l’orient, i important font d’ingressos per Anglaterra.
Les primeres onades d’immigrants jueus cap a terra palestina, portaren els primers problemes. Amb el recolzament de la Gran Bretanya i del capital de jueus establerts a Europa, els colons ràpidament fundaren granges i assentaments, molt més avançats tècnicament que els dels autòctons. Començaren les primeres protestes populars d’àrabs contra els colons jueus i l’exercit anglès que els protegia. Recordem que estem a principis del segle XX, i en aquesta època cristians i musulmans compartien llar a Palestina. Mentrestant, els dirigents locals pactaven suculents beneficis i privilegis amb els nous vinguts i l’exercit anglès.
Aquestes primeres protestes eren desordenades i quasi bé mai arribaven a bon port. Entre aquestes revoltes podem destacar la primera gran Intifada, producte del descontentament dels treballadors palestins que no eren contractats pels empresaris jueus, controladors de gran part de l’activitat econòmica de la zona. Lentament s’anava substituint la petita economia palestina pel gran comerç sionista, deixant al camperol i a l’obrer palestí sense recursos per subsistir.
En aquests moments, Anglaterra sofreix una greu crisis a causa de la guerra, i els Estats Units agafen el seu relleu al cap de l’imperialisme mundial. Els lobbies (grups d’influència)ho trauria sionistes americans, atreuen el govern de Washington a participar dels seus interessos. L’oportunitat de comptar amb un important aliat a les portes d’orient. De seguida, van exigir a Gran Bretanya l’obertura de les fronteres de Palestina a 100.000 immigrants jueus, amb el pretext de col•locar els milers de jueus que sobreviurien de l’holocaust nazi, els mateixos que, paradògicament Europa els havia tancat les portes.
El 29 de Novembre de 1947, l’Assemblea General de la ONU va imposar la divisió de Palestina en dos estats: un de jueu (Israel) i un altre d’àrab. El repartiment va ser bastant desigual: 56% de territori a Israel, quan els jueus eren una tercera part de la població; i la resta per l’estat àrab. Aquest fet desencadena una sèrie de sagnants enfrontaments entre els dos fronts: Israel amb el seu poderós exèrcit, finançat i recolzat pels governs de Londres i Washington contra pobles indefensos palestins. Comencen els primers èxodes palestins cap els països fronterers.
Com a resultat de la primera guerra, Israel es refermà com a potència militar, i a més, envaí més terres palestines, obligant a marxar a milers de persones del seu país. Aquest va ser el primer conflicte, que va donar lloc a una dinàmica de moltes guerres i enfrontaments encarnisats. Apareix el concepte de guerra de guerrilles: donat l’enorme potencial militar israelià, molts joves palestins (i àrabs en general) veuen en aquesta, una forma de derrotar l’exèrcit sionista. Al 1965 es crea l’anomenada Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP o OLP), que engloba guerrillers i governs d’altres països àrabs. D’entre aquests enfrontaments cal destacar la guerra dels Sis Dies, l’any 67.

Mentrestant, els que s’havien quedat als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, patien l’ofegament, tant econòmic com militar i policial. Sota les condicions socials i econòmiques en què es trobaven, la població palestina servia a Israel com a mà d’obra barata pels seus negocis, amb les condicions de treball més dures; amb l’objectiu, a més, d’acabar amb les seves infrastructures més bàsiques com educació, sanitat, religió, etc.
L’any 1987, va esclatar una enorme revolta popular a tot el territori palestí: la Intifada, o Guerra de les Pedres. Tot el poble palestí – homes, dones, joves, vells – es va aixecar dempeus i va demostrar una gran valentia i esperit de dignitat humana, enfrontant-se amb pedres davant l’impressionant maquinària de guerra d’Israel. Enmig de la revolta, va succeir el que no ho s’havia fet durant anys i anys: es va crear una fèrria infrastructura social, econòmica i política, sorgida de les mateixes masses que lluitaven. En poques paraules, es va crear un autogovern, un govern per un estat Palestí. La Intifada va durar 5 anys, fins que Iàsser Arafat, president de l’OAP (i que havia participat en molts moviments activistes anteriorment), i Isaac Rabin, primer ministre israelià, firmaren un acord de pau, que pactava la retirada de l’exèrcit d’Israel de les franges de Gaza i Cisjordània.
Donada la desigualtat entre les parts, el conflicte s’ha traduït en un ple suport internacional a Palestina, per tal que aconsegueixi autoritat política i es consolidi institucionalment. Suport internacional dels EEUU també??
Cal que internacionalment s’hi involucrin tots els països, cal dirigents amb els que es pugui dialogar, calen garanties de que hi haurà justícia, cal tenir la seguretat que l’exèrcit israelià no matarà més palestins i que les mares palestines podran deixar de veure com els seus fills s’immolen per la causa palestina...
Cal diàleg i cooperació.